“Claveguera”
L’Èric va arribar amb la seva taula de surf adossada a la bicicleta, a la platja de la Mota de Sant Pere on solia anar. Molt a prop del club de surf, on hi havia après a moure’s amb desimboltura sobre les onades que arribaven de mar endins.
El sol amenaçava d’amagar-se aviat. Ja quedava ben poc pel solstici d’estiu i la revetlla de Sant Joan era a tocar. L’aigua de la mar estava freda, però al surfista no li venia de gust posar-se el vestit de neoprè. Només unes bermudes d’un vermell descolorit, que li agradaven molt, i una samarreta blanca amb la llegenda de la mítica onada canària de La Santa que li van portar els seus pares i que va deixar penjada al quadre de la bicicleta. No hi havia cap surfer en aquell moment, però suposava que aviat arribaria algú més per a cavalcar la millor onada possible.
Es va endinsar a l’aigua amb la seva taula, tot agafant impuls amb una curta correguda per la zona on la sorra i l’aigua es barregen. Això li permetria enfilar-se sobre la taula i començar a remar amb determinació i, d’aquesta manera, evitar el cop de les ones que li venien de cara. Un cop passada la barrera on trenquen les onades, va continuar impulsant el seu cos i, en aquell moment, va veure una mena de farcell de color blanc grisós que surava a l’aigua. L’Èric va frenar l’impuls i es va seure amb les cames penjant pels dos costats de la taula. Va bracejar una mica més, amb inquietud i curiositat, fins a acostar-se al paquet. No era quelcom usual. Tot semblava indicar que era sospitós de contenir alguna mercaderia estranya que de tant en tant apareix a la platja. El va agafar i el va pujar sobre la taula. Pesava prou. Va decidir tornar cap a la vora de la mar sense fer la maniobra del take-off habitual, que l’hagués permès lliscar sobre de l’aigua, desafiant la llei de la gravetat.
Un cop a la riba de la platja, el noi va mirar la retolació precària que duia el paquet i va lletrejar en veu alta: «MCS34». No entenia res de la nomenclatura, però segur que tindria algun significat pels que ho havien escrit, enviat i extraviat. Va apropar-se el paquet al nas, tot intentant ensumar la olor que pogués desprendre, però la olor a mar emmascarava qualsevol altre tipus de flaire i no volia obrir-ho per estalviar-se problemes. Allò que era evident és que no es tractava d’un paquet normal, ni de cap captura de qualsevol vaixell de pesca dels ports propers.
Tot seguit, va anar cap a la bicicleta amb la taula i el farcell, a sota de cadascun dels dos braços. Des d’uns metres més enllà, en Roc, que feia estona que hi era assegut al muret del passeig marítim, allà on l’arenal dona pas a l’asfalt, el va cridar:
—Ei, tio! On vas? Què és això que portes?
L’Èric no li va fer gaire cas, doncs el feeling entre ells dos no era massa bo. En Roc es va anar apropant de manera sigil·losa, mentre l’Èric s’acomodava al seu vehicle. Un cop a la seva alçada, va fer-li una ràpida estrebada i li va treure el fardell. A l’Èric li va costar reaccionar, doncs la taula de surf i la bicicleta li van fer nosa i això el va fer caure de costat sobre la vorera, extrem que en Roc va aprofitar per agafar el seu patinet elèctric i desaparèixer volant de l’escena.
—Tu, cabró, torna’m-ho! L’estàs cagant ben bé. Te’n penediràs. —va bramar el surfista, un cop s’havia refet de la sotragada.
Ell, encara que s’ho podia imaginar, no sabia que duia aquell paquet. Però segur que en Roc, sí.
La costa del Penedès Marítim no era un via habitual dels traficants de droga, però de tant en tant hi apareixia algun embalum perdut de les barques que feien alguna travessia unes desenes de milles més al sud de la Mediterrània i que, per art de l’atzar dels mecanismes de la natura, arribaven a les platges. El mercat de la costa catalana, sobretot a l’estiu, era prou engrescador i enriquidor com perquè els narcotraficants volguessin ser-hi presents. «Business is business!», deia en Roc quan volia fer-se el milhomes davant dels seus suposats caps.
***
En Roc era un nano massa espavilat. D’aquells nois que volen gaudir dels diners i dels plaers de la vida sense la necessitat d’esforçar-se gaire. Seguia assistint, que no estudiant, a l’institut i anava fent via amb les notes que el qualificaven i li permetien avançar, a base de martingales, en forma de suborns, amenaces i plagis a tothom, profes inclosos. Li agradava molt l’aventura, sempre que fos perillosa. Per aquesta via, va començar a tenir contacte amb les substàncies prohibides fent petits tripijocs, que el van dur, inexorablement, al consum de haixix i marihuana i a flirtejar amb la cocaïna i les pastilles. La heroïna no la havia tastat mai. Les festes multitudinàries a descobert, al mig de places o descampats, o a cobert, als baretos i clubs de qualsevol tipus, on es colava per tot el morro, eren el seu àmbit d’actuació i allà al mig, entre redbulls, alcohol i drogues, es feia el fanfarró i, molts dies, l’autèntic amo de la disbauxa dels adolescents arribats dels pobles i de les contrades properes. De bones i de no tant bones, si no li queia bé algú i calia marcar el territori.
Aquest perfil el feia atractiu per a formar part de la pedrera de l’organització dels petits narcos de la zona. Coneixia i era conegut. Ell aspirava a ser un dels capos de la costa en pocs anys. En tenia setze i, encara que li quedava molt per instruir-se, ja havia aprés a contactar d’una manera prou directe amb els que movien l’assumpte per aquella zona. «Treballar és de pringats i desgraciats, només cal veure els nostres pares», acostumava a pensar en veu alta, davant de tothom.
La policia el tenia identificat, com a qualsevol nano entremaliat que fa de les seves, encara que mai l’havien enxampat amb res d’importància, excepte alguna picabaralla entre nois, per raons de lluites entre gallets a la recerca de noies. L’havien amonestat de manera lleu en alguna ocasió. Era el típic bandarra que agradava a moltes joves, malgrat sabien que les relacions que esdevindrien desprès no serien massa bones, potser tòxiques perquè era un fill de puta quan s’ho proposava, i que no deixava de provocar a la resta de xavals per fer-se el mascle alfa del ramat.
Entre aquestes xicotes i figurava la Hiba. A l’Èric i a en Roc els hi hagués encantat tenir alguna trobada amb ella per abaixar els nivells de testosterona juvenils. Però la Hiba no es manifestava, malgrat tenia certa afinitat amb tots dos com a companys de l’institut. Amb el primer, com a bon col·lega d’estudis, que no estava gens malament, és a dir, estava prou bo, i amb l’altre, perquè també estava bo i no deixava de seduir-la per la seva gosadia diària. Era el típic malote que no s’entenia el perquè, però que agradava a algunes noies.
Però hi havia una altra qüestió que aturava la Hiba, com era l’estreta vigilància que li feien els seus dos germans per ordre del seu pare. En Roc ho sabia i no volia tenir problemes amb aquesta penya, que no eren gens porucs com la majoria dels seus companys i acostumaven a dur a sobre eines que podien fer mal i que mai els hi havien confiscat a l’institut. Eren bessons i un parell d’anys més petits,
L’Èric no va fer cap intent d’apropar-se a la noia, malgrat era del seu grat i molt, però era un xicot respectuós amb les dones, extrem que en els darrers temps no es portava gaire entre els joves.
***
Després de l’incident amb en Roc, l’Èric anava pedalant cap a casa seva quan es va trobar amb la Hiba que tornava a casa seva amb el monopatí, després d’haver estat llegint i estudiant a la biblioteca del poble. Els exàmens de final de curs es farien en pocs dies. Ambdós vivien a prop per la zona de la platja. El noi, al veure-la, es va aturar, deixant anar el peu del pedal, a l’hora que la saludava. Ella el va rebre de manera afectuosa. La seva relació es remuntava a quan s’havien conegut de molt petits a l’escola del barri:
—Com estàs Èric? Què tal les ones, avui? No et veig massa bona cara.
—Doncs, fins els collons d’en Roc. M’ha pres una cosa que havia trobat… —sense donar més detalls, va respondre-li amb molt poques ganes de continuar la conversa que la va tancar tot seguit— Et deixo, Hiba. Ens veiem demà a l’insti.
—D’acord! Recorda que ens hem de veure per parlar del treball de síntesi. —va acabar cridant la Hiba, mentre rumiava què era allò que li havia pispat en Roc.
L’Èric va seguir el seu camí, a l’hora que es preguntava si diria res als seus pares. Per una banda, pensava que era un tema prou important i diferent perquè ho sabessin i per una altra, segur que l’esbroncarien per agafar una cosa que «ves a saber d’on ve i que només et pot portar problemes». Els pares sempre amb por de tot el que passa al seu voltant i amb la paranoia d’allò que li pot succeir al seu fill de setze anys, però que sempre serà el seu nadó.
En arribar, va deixar la bicicleta i la taula al traster que tenien al soterrani de l’edifici, al costat de la plaça d’aparcament. Va penjar ambdós estris als ganxos que hi havia a la paret i es va adreçar cap a l’ascensor que el duria fins a la quarta planta, on vivia. Un àtic que van comprar els seus pares quan ell era petit i van venir des del bell mig del barri de Sant Antoni, de Barcelona. Lloc que no havia conegut bé, donat que era molt petit quan ho van abandonar.
Va obrir la porta del pis i va veure que els seus pares hi eren al sofà parlant de les seves coses. Els va saludar amb un hola escarransit i un petó al front de cadascun d’ells i se’n va anar cap a la seva habitació. Els pares es van mirar i van veure que estava una mica moix. L’Èric no tenia germans, extrem que els hi retreia als pares de manera continuada, i era el seu focus d’atenció de forma constant. Ja no el podien aturar a fer les seves coses i aficions, com el surf que afortunadament compartia amb ells, però hi eren molt a sobre d’un modus un xic excessiu.
—No tens gana, Èric? —va preguntar la mare, alçant la veu perquè la sentís.
—No, mama. —he menjat un entrepà amb uns col·legues del club. —va mentir.
Els pares van encongir les seves espatlles un cop més, amb aquelles cares de «ja sabem com són els adolescents», sense donar-li més importància i poder continuar parlant de totes les històries de feina que tant els hi agradava compartir.
L’Èric va obrir el seu ordinador, va anar de cap a la finestra d’incògnit del navegador, per a no deixar rastre de la seva recerca, i va començar a mirar temes relacionats amb el tràfic de drogues. En particular, a la zona on vivia i hi havia trobat el farcell.
Donant-li voltes al tema i mirant web rere web va arribar a intuir que la llegenda «MCS34» podria voler dir «Morocco Cocaine Spain», més el 34 que seria el número del paquet dins del total d’embalums de la expedició que, probablement, havia viatjat de Colòmbia a Espanya, via Marroc. La son el va vèncer i es va quedar estirat al llit, amb el portàtil encès al seu costat, sense posar-se el pijama. La mare el va tapar abans d’anar al llit.
***
L’Èric es va llevar més d’hora de l’habitual. Només tenia al cap el fet de trobar-se amb en Roc per retreure-li la situació que varen viure ahir. Els pares ja havien marxat cap a la feina. Es va preparar un got de llet amb colacao, va menjar un parell de galetes i va agafar l’entrepà que li havia preparat el pare. Ho notava, perquè hi havia una gran diferència en la mida, sempre més gran, i en l’embolcall del bocata, cada dia pitjor.
Va baixar les escales de dos en dos i va sortir al carrer. Ja feia calor. Va enfilar el camí cap a l’institut amb pas lleuger. Li agradava anar a peu, doncs en moltes ocasions es trobava amb la Hiba i això el feia començar el dia amb els nervis i el plus d’energia que dona la il·lusió de compartir una estona amb la noia que t’agrada. Aquest cop, no es van trobar. «Has sortit massa d’hora! Vas una mica accelerat», va pensar. Abans de les vuit del matí, ja hi era a la porta de l’institut que encara romania tancada. Va deixar la motxilla a terra i es va repenjar a la paret amb l’esquena i el peu dret, mentre observava l’arribada d’altres companys. En especial, la d’en Roc. Ell no fumava, però sí que sentia la olor dels cigarrets i dels porros d’alguns dels seus companys que ja hi entraven mig col·locats a classe.
La tanca de l’institut es va obrir uns minuts abans d’un quart de nou i tots els presents van començar a desfilar cap a l’aula. En Roc, no hi era encara. Acostumava a arribar tard i mai li passava res. Els professors i la directora li tenien una mena de por, que feia que no l’amonestessin mai. Parlar amb els seus pares era una odissea, doncs estaven divorciats i no tenien bona relació. En Roc se n’aprofitava de totes les escletxes que la societat en forma de família i d’escola li oferien, per tant, se sentia com el putu amo de la seva vida.
Quan va acabar la primera classe, va aparèixer en Roc, durant el descans de cinc minuts fins la següent matèria, amb el seu posat de pinxo alterós. Va mirar a l’Èric amb cara de triomfador i aquest es va aguantar per a no saltar-li a la jugular en mig de l’aula. Ja tindrien temps de parlar al patí durant el proper descans. La Hiba se’ls mirava de reüll perquè intuïa que les coses no anirien massa bé en els propers minuts.
I així, va ser. L’Èric se’n va anar cap a en Roc i aquest el va rebre en posició de combat:
—O em tornes el que em vas prendre o aniré a dir-li a la policia!
—No et posis així, brother. Estàs una mica neguitós i em sabria greu haver de trencar-te la cara, si vens amb aquest flow —va replicar en Roc. —No tens ni puta idea d’on t’estàs ficant i t’he de dir que prendràs mal. Aquests temes són d’homes, no de merdes com tu.
La Hiba es va acostar a tots dos de manera decidida, per a intentar posar pau entre ells, però en Roc se la va treure de sobre amb una empenta, tot dient-li:
—Ves-te’n! Aquí, no pintes res, mora de merda. —en aquesta darrera frase, va baixar el to de veu, donat que n’hi havia moltes orelles escoltant i algunes d’elles podien ser de familiars o amics de la noia.
—Ets un imbècil, Roc! Para ja de fer el ruc i torna-li a l’Èric allò que li vas agafar. —va dir la Hiba.
—No t’ho tornaré a repetir. Marxa’t si no vols cobrar, com el teu amiguet.
En aquest moment, l’Èric, malgrat els advertiments dels seus pares s’hi va llençar contra en Roc i va començar un baralla, que va ser interrompuda per un dels professors que havia sortit al pati per a respirar després de la petita moguda que hi havia hagut al claustre. Tots dos van parar i es van separar, mentre l’Èric sagnava pel llavi. La Hiba va abraçar al seu amic i va mirar amb rancúnia a en Roc.
—Presenteu-vos d’immediat a la direcció. Això no es pot tolerar. —va exigir el professor.
Ambdós van ser sancionats amb l’expulsió d’una setmana de l’institut, tot just quan faltaven quinze dies per acabar el curs.
***
Les petites vacances li van venir bé a en Roc, per aprofitar el temps amb el negoci que li havia caigut a les seves mans. Va agafar el farcell que tenia al seu armari i el va col·locar a una bossa d’esport en la que hi cabia molt bé. Se la va penjar a l’esquena com si fos una motxilla i amb el seu patinet se’n va anar cap a Vilanova. Cap a la zona on es movien els detallistes de la droga. Era mig matí i suposava que se’ls trobaria al bar on feien cap cada dia.
Allà hi eren quan en Roc va entrar saludant eufòric:
—Buongiorno, per la matina! —el tema Italo-nord-americà, sempre li havia fet gràcia des de que el seu pare li va descobrir “El Padrino” i “Los Soprano”. Tot un màster de gangsterisme il·lustrat. —Nen, posa’m un pelotasso! —va cridar al cambrer que no li va fer ni cas, perquè sabia que era menor d’edat i no volia més embolics amb la policia.
Els narcos-d’estar-per-casa, se’l van mirar i no van obrir la boca. Amb la mirada, hi havia prou. No el suportaven, perquè el veien com un destorb, mes que com un col·lega. Això, a en Roc l’importava un rave. Ell tenia molt clar on volia arribar i ho faria.
En Roc va mirar al voltant de tot el bar, per a veure qui hi havia i va detectar que només eren el cambrer, els traficants i ell. Per tant, va ser el moment de piular:
—Tu, nen, abaixa un mica la persiana i que no entri ningú. Mireu quina meravella de paquetet us porto. —tot obrint la bossa i desant el farcell sobre la taula— Espero que us agradi i que afluixeu la pasta que correspon. Jo ja l’he tastada i és de primer nivell. —fer-se el xulo era el seu esport preferit.
Els suposats col·legues van preguntar:
—D’on ho has tret això?
—Tan se val! És mercaderia de la bona i no cal parlar-ne més. Em doneu la meva comissió del vint per cent i us ho passo. Sabeu millor que jo que podeu treure més d’un milió d’euros. Estic ben informat. Si us cal, jo també puc vendre, però llavors, voldré el trenta.
Els tres homes van tastar la cocaïna prenent una miqueta de droga amb l’ungla, pel petit forat que havia fet en Roc a l’embolcall. I van accedir a quedar-se-la, amb un seguit de condicions.
—Primer, volem saber d’on ha vingut això, perquè no volem merders amb cap dels nostres competidors. I segon, et pagarem un deu per cent total i t’ho començarem a liquidar en terminis quan tinguem col·locada la meitat del fardell, no abans.
En Roc va fer la comèdia adient, tot agafant el paquet, per a tornar-lo a la bossa. La ma d’un dels homes el va parar de cop, a l’hora que l’amenaçava amb la mirada i es posava l’altra ma a l’esquena, senyal inequívoca de que hi podria haver ball de bastons.
—D’acord, accepto aquesta merda de tracte, en el benentès que passo a formar part de la banda. Val?
Ni el van contestar. En Roc va marxar amb el pensament de que per fi era un narcotraficant de debò.
***
—Hola! Què hi és en Sergi?
La mossa que hi era a la recepció de la comissaria, va preguntar-li a l’Èric:
—Què vols, què necessites? En tot cas, has de demanar cita prèvia si ets major d’edat. Si no ho ets, has de venir amb el pare, la mare o amb tots dos.
El noi va reaccionar ràpid i li va respondre:
—No, no… si no és res relacionat amb la vostra feina, només és que he passat pel davant i com el sergent Sergi és amic de la meva família el volia saludar.
Va coincidir que en aquell moment, coses de la vida, en Sergi va sortir de la zona de despatxos al hall de l’entrada i va veure a l’Èric.
—Home! Què fas per aquí?
—No res, he passat a saludar-te…
—Vinga, som-hi! Hi anirem a prendre un entrepà i una coca-cola que encara no he esmorzat.
L’Eric va sortir tot orgullós de l’edifici, mentre mirava desafiant la mossa. Aquesta li va somriure i es va concentrar amb d’altres temes que tenia entre mans.
Un cop al carrer i abans d’arribar al bar, a l’Eric li va faltar temps per explicar-li el tema, amb tota mena de detalls. El sergent es va amoïnar una mica, perquè no l’agradaven gens els problemes amb gent tant jove.
—Moltes gràcies, Éric, per a fer-me confiança, però aquests temes els has de parlar amb els pares, també. Per cert, què t’ha passat al llavi?
El xaval li va explicar tota la pel·lícula i li va demanar que no li digués res al seus pares, perquè no sabien que s’havia barallat i l’havien fet fora de l’institut una setmana.
—D’acord! Però no et fiquis en més històries d’aquestes. Ok?
***
Cap a mig matí, dos homes no coneguts al poble van entrar a la terrassa de L’Armengol i van seure als tamborets que hi havien junt als barrils que feien servir de taules.
La cambrera es va acostar als nous clients:
—Hola! Què voleu prendre?
—Dues mitjanes. Molt fredes.
Al cap d’un instant, la safata amb les dues begudes i dues copes glaçades arribaven a la taula.
—Escolta’m una cosa, noia. Estem buscant al meu nebot que es diu Roc. Saps per on el podem localitzar? —va preguntar un dels dos estranys.
—Sí, el conec, però no tinc idea d’on el podeu trobar. Potser, per l’institut o a la platja. De tant en tant, ve per aquí, però no en te dia fix. Ara fa dies que no l’he vist. Si voleu passar al vespre, podeu preguntar a algun dels seus amics. —va contestar la cambrera, molt estranyada de que no tinguessin el seu mòbil o coneguessin on vivia, per a contactar-lo.
Al cap d’una estona, van demanar el compte, van pagar i van sortir del local. La cambrera se’ls va mirar una estona, però no va poder observar el vehicle on suposadament havien arribat fins al bar.
Anar a l’institut, cantava una mica, doncs la imatge de dos homes de negre als voltants de l’escola podia no ser ben vista pels familiars dels alumnes. Per tant, es van adreçar cap a la platja, on hi era el club de surf. Només van veure alguns banyistes, sobretot algunes persones grans que prenien el sol a l’hora que llegien. Van decidir passar el dia al xiringuito, fent temps per tal de veure si arribaven xavals d’un edat semblant a la d’en Roc. Abans, es van vestir de turistes de platja, per no desentonar amb l’entorn.
Van fer un parell de racions de braves amb més cerveses. Cap a les quatre, van començar a venir nois i noies, tots ells preparats per a fer surf. Els dos homes tenien una foto d’en Roc, però no volien anar mostrant-la, per no aixecar sospites. De lluny, no veien a cap noi que s’hi semblés a qui cercaven.
Tot el grup de surfistes van començar a fer exercicis d’escalfament abans d’endinsar-se a l’aigua, a l’hora que rebien certes instruccions tècniques del monitor que vetllava perquè la sessió fos interessant i segura per a tothom.
Els dos individus anaven observant com es desenvolupaven els nois, que van ser el primers a començar. Van decidir apropar-se a la vora del mar, amb la intenció de conversar amb algun dels nois quan ja tornaven cap a l’arena.
—Ei, noi! Molt interessant això del surf, no?
—Sí, és molt guai!
—Escolta, no coneixeràs pas a un noi que es diu Roc?
—Sí, però fa temps que no el veig. Crec que ha deixat el tema del surf.
—Saps on el podríem trobar?
—A l’institut. Però, ja pleguem en un parell de dies. Comencem les vacances! —va dir tot emocionat el nano.
—Gràcies! —es van acomiadar el dos homes, amb la missió de continuar esbrinant on podien trobar a en Roc.
Els narcos de Vilanova, que va anar a veure en Roc, es van espantar molt quan van conèixer d’on provenia el farcell trobat per l’Èric. Eren uns traficants de més envergadura, en tots els sentits, i no volien tenir problemes amb ells. Per tant, van decidir, contactar-los i tornar-los el paquet, a més a més d’informar-los qui els hi havia portat. D’aquesta manera, mataven dos ocells d’un tret: quedaven bé amb ells i es treien de sobre al plasta d’en Roc.
***
Ja feia una setmana que havia acabat l’institut. Mentre esperaven les notes, els estudiants aprofitaven el temps amb les seves diversions habituals, sinó els hi tocava pencar per a ajudar als seus pares a casa.
La picabaralla i el trasbals de l’Èric i d’en Roc va passar. La Hiba estava més tranquil·la, veient que tot s’havia calmat a l’arribar el final de curs. No li agradaven gents els enrenous i les baralles. Les notes sortirien en uns dies i tots esperaven haver acabat bé l’any, per passar a fer el segon de batxillerat i treballar fort per anar a la universitat. L’Èric volia fer enginyeria industrial, li encantava tot allò que tingués a veure amb la tecnologia, i la Hiba, el grau de traducció i interpretació, ja dominava el català, el castellà, l’àrab, el francès i l’anglès i volia buscar-se la vida en aquest terreny.
Tots, menys en Roc, que feia uns dies que no se’l veia en lloc. Només sabíem d’ell que havia estat fanfarronejant, com era habitual: que tenia molta pasta a tocar; que els business li anaven molt bé; que s’havia tirat a no se quantes ties; etcètera, etcètera. Sempre deia que volia estudiar un grau de màrqueting, perquè això d’enganyar a la gent li semblava fascinant i se li donava molt bé.
L’Èric havia baixat al club de la platja per tal d’entrenar. Un cop fet l’escalfament previ, els surfistes van començar a entrar a l’aigua. Com aquella tarda que va trobar el fardell de droga, cada cop que l’Èric s’endinsava a l’aigua recordava aquell mal dia. Cada cop, era un record més llunyà i més difús, però no s’ho podia treure del cap.
Va repetir la cerimònia que feia cada vegada que hi anava a la platja i es va pujar al damunt de la taula per a navegar sobre les onades. Els nois van començar a remar amb decisió mar endins. Al cap d’una estona, els nanos que hi anaven al davant van fer uns crits inconnexes que l’Èric no escoltava bé. Es va apropar i va veure com el companys envoltaven un cos que surava sobre l’aigua. Li va sembla una mena de miratge. No era un paquet com aquell dia. Era el cos d’una persona. Es va acollonir per moments. Una cosa era trobar un paquet i una altra molt més angoixant era trobar una persona ofegada.
El cercle dels surfistes s’estrenyia cada cop més al voltant del cadàver, que tenia la cara d’un color blau lilós. No gosaven tocar-lo. A primera vista, no el reconeixien. Però, de sobte, a l’Èric li va semblar veure els trets de la cara d’en Roc.
—Hòstia! És en Roc! —va cridar al mig de l’aigua, a l’hora que gaire bé tots assentien amb el cap o amb tímides paraules.
En aquell moment, l’Èric va tibar del braç dret del seu col·lega, mentre d’altres companys l’ajudaven. Tot era confús. Sabia que no es podia tocar un cadàver, però no el podia deixar surant a la deriva. El va lligar amb el leash de seguretat que porta la taula de surf. Va aprofitar les ones que venien i la seva pròpia força de braços per arribar fins a la vora de la sorra.
Un cop allà, van tornar a confirmar que en Roc estava mort. Per ofegament, però, donades les marques que tenia per tot el cos, inclòs el coll i la cara, potser per alguna acció més que se’ls escapava. Van demanar al monitor que truqués al 112 per a informar que havien tret de l’aigua una persona morta. Acció que va fer d’immediat.
Al cap d’uns minuts, va arribar la policia i l’ambulància. Els sanitaris confirmaven la mort del jove, mentre que els policies locals i mossos demanaven tots els detalls als joves, inclòs l’Èric. Una hora i mitja més tard, va arribar la jutgessa que donava el permís pertinent per aixecar el cadàver i dur-lo al forense per practicar-li l’autòpsia.
Tots els protagonistes van anar sortint de l’escena. La Hiba s’hi havia assabentat del succés i va anar ràpidament al lloc, on va veure l’Èric. Va córrer cap a ell i se li va tirar a sobre amb una abraçada molt sentida. Van estar així una bona estona sentint que gaire bé tot havia acabat i que, per sort, a ells els hi quedava molta més història per viure.
Mentrestant, pels altaveus del xiringuito sonava el “Plany al mar” d’en Serrat, tot dient allò que molta gent hi pensava de la Mediterrània: «Mireu-lo fet una claveguera. Ferit de mort.»
J.A. Aguilar
